Barcelona és bona si la bossa sona

Aquesta dita ja és llastimosa de per sí. Pero encara ho és més quan la bossa no sona ni de conya. No sona la bossa d'ADIF, no sona la bossa de Red Eléctrica Española, no sona la bossa de l'Ajuntament ni la de la Generalitat. Ai, calla, calla, què dic! Aquestes dues sí sonen, que acaben de donar 2 milions d'euros al Woody Allen perquè faci la seva cutre-peli turístico-festiva sobre la city més de moda del panorama culinari! Mai deixarà de sorprendre'm aquestes ànsies desfilesques i xirinoieres dels nostres polítics, que més es dediquen a fotografiar-se amb els famosos que no pas a fer la seva feina (no em facis recordar al Joan Clos ballant a la carrossa del Carnaval del Carlinhos... ay!).
Barcelona... quan era adolescent recordo conversar amb l'Egotista sobre la nostra ciutat: ens sentíem orgulloses de viure aquí, ens semblava bonica, encantadora, plena de secrets i recons per descobrir, meravellosa i en definitiva "vivible". Recordo que el centre de Barcelona no estava tan ple de bars i restaurants de la màfia russa on et roben la camisa, i podies seure tranquilament a la Rambla Catalunya a la de Canaletes a fer una horxata i mirar la gent com passava... Avui en dia, si tens sort i trobes un seient que no estigui ocupat per un turista "Click Air", prepara't a iniciar una guerrilla contra els esmunyedissos carteristes o per ser directament atracat pel bar en qüestió a plena llum de dia.
Recordo quan el metro era antic però funcional. Prova ara d'anar a treballar a l'agost i veuràs com, amb un pla de freqüències de l'any 40 (confesat pel director de l'estació de Sagrera a una servidora), arribes un mínim d'un quart d'hora tard, perquè aquest és exactament el temps que et passes esperant el metro a l'andana (encara que posi 2 minuts, és mentida!!). Tampoc recordo apagades massives, ni colapsos gegantins al Prat, ni enderrocs de terrasses suposadament ilegals de famílies que intenten sobreviure dignament al problema del descarat i indignant encariment del sòl a la ciutat.
Abans m'apassionava la meva ciutat, i ara em fa llàstima. I em faig llàstima jo, la meva pèrdua de qualitat de vida, de qualitat de serveis, d'aire, d'espais verds. No estic segura de que la meva ciutat sigui el lloc ideal pel meu peque, cada cop més li desitjo una vida de poble, més tranquila, menys bruta, més real. Barcelona és una ciutat de mentida i de mentides, tot façana i plena d'interrupcions. Si rasques una mica només surten cuques i rates, i gent molt enfadada.
Què t'estem fent, benvolguda?

Una foto de la Plaça Sant Felip Neri, encara un dels meus racons més estimats...