Està bé sentir-se una mica trencat

Està bé sentir-se una mica trencat, perquè tots ens hi sentim de vegades. Tots tenim mal de vegades, tots plorem, i quan tot està malament és el moment de posar-se a cantar. Aquestes cançons que parafrassejo, o qualsevol altra. Quan pensis que ja n`has tingut prou, aguanta una mica més. Només un dia més. I canta. No només perquè el sò és terapèutic d'una manera científica però també llegendària... les qualitats curatives del sò pertanyen molt visceralment tant al món real com al realisme màgic, són tan certes com que el sol surt o que la terra gira al seu voltant. Com tu vulguis. Però canta. Desafino. I què? Canta. Estic massa trist. La tristor també pot viatjar de nota en nota i alleugerir l'ànima. No tinc amb qui cantar. Comença tu amb la primera nota i de seguida sentiràs més veus acompanyan-te. No sóc capaç d'ajuntar les peces. La melodia em mostra un camí, un seguit de sons encadenats que segueixen una pauta matemàtica, ara jo, ara tu, ara tots dos, o tots tres, o ningú i de nou tots junts. Canta i encadena, juga a fer saltirons i pauses, el parany es descobrirà als teus ulls com un escenari perfecte que sabràs llegir i interpretar. Jo quan canto obro el cor i els pulmons. No sé si obro la ment, crec que roman adormida. Els budells se'm regiren perquè no els allibero, rebels i amb ganes de contribuir. Però no canto amb tot el cos, no en sé. Cor i pulmons, l'aire surt de massa amunt, no surt tot i no buido el pap. No canto quan estic trista perquè em queda tot al mig del tronc, i es lia un embut prodigiós a l'alçada de la tràquia que sovint acaba en sanglots i un mar de llàgrimes incontrolables, i absurdes. I llavors ja no puc cantar. I a mi el que m'agrada és cantar. Canto quan estic contenta, quan em sento somniadora, quan enyoro algú, quan penso en un amor passat, quan sento dolçor, quan la dolçor és maleïda perquè passen els dies i jo acabo al giravolt del teu oblit, i tu a la cleda dels meus instints. Canto quan sé que no ploraré. Canto quan sé que seré capaç de fer-ho bé, però només amb un trocet del cos... no amb el cap, no amb els budells, potser sí amb les cames i els peus que sovint acompanyen els meus cantussols amb un moviment pendular erràtic i extasiador. I m'agrada cantar la vida dels altres: la dels que s'enamoren, la dels que diuen adéu, la dels que celebren, la dels que es trenquen, la dels que tenen mal però poden aguantar un dia més. Sovint aguanto un dia més perquè canto, i canto perquè puc aguantar un dia més. Avui és un dia més. Potser demà l'horitzó serà més clar.

Blau

El sol s'aixeca com pot darrere els núvols arrissats allà al fons de la ciutat. Jo desde la meva finestra estant, m'ho miro sentint-me igual que el sol, tova i cansada. Em pregunto com pot fer tan de temps d'aquella última entrada, d'aquella última necessitat de comunicar-me amb paraules escrites, adreçades a voltes a mi, a voltes a un públic imaginari que celebrava qualsevol dels meus escarafalls amb moviments afirmatius de cap plens d'autoritat. No és que no hagi estat feliç, ja que la vida m'ha estat atorgant dosis diàries de fluixera acomodada i riures. No és que perdés la veu, perquè mai m'he quedat sense conversa si la companyia ha estat encertada. No és que em tornés opaca, sempre ben-rebent la llum vingués d'on vingués, encuriosida pels petits grans descobriments que s'amaguen darrere la rutina. Llavors, per què ara? Potser perquè ara estic borrosa. No apagada, no invisible, però desenfocada. El món ja no és dels innocents que sempre riuen, és dels han jugat i han perdut, i guanyat, i han après, o no han après ni un encenall i segueixen rodant penya-segat avall marejats i desitjant que algú els pari. Jo no rodo, m'he assegut a dalt de tot del penya-segat i, encara que no em plau el que hi veig allà al final, hi vaig baixant poc a poc, a estones bocaterrossa, a estones de cul, amb cura i ressignació, tot vigilant de no fer una relliscada que marqui el destí final, sense donar-me ja opció a recular amunt, o a baixar rodant d'una vegada. Mentre baixo gaudeixo, no t'ho nego. Una pedra amb forma de gat, un vent fresc que em capgira el serrell, les pigues que em surten quan el sol m'escalfa, una mà petita a cada mà, els peus enfangats de caminar al costat d'altres, el camí vell que entreveig quan em giro d'esquena i el mar blau que m'enlluerna de dia i de nit m'embolica en una manta d'estrelles. Les ferides als genolls es van curant mentre m'en faig de noves als palmells, quan intento abocar-me massa al buit i amb les mans he d'aturar la gravetat. La barbeta la tinc esgarranyada i l'estomag regirat, però el cap em governa amb perspicàcia y el cor està enlairat al cel, flotant uns metres endavant, capità d'un vaixell que fondeja ja velles aigües conegudes. Som molts, i estic sola. Sou molts, no us puc ajudar. Les mans les tinc plenes i buides, no em cap res més i ho rebré tot. El cor el tinc sec i latent, no tinc sang però et donaré la vida. Sóc de carn i sóc de vent, sóc d'aquí però sóc de tan lluny que no hi sóc del tot. Allà abaix el mar diu que sóc blava, nascuda de sang, entre pols i fulles, i envoltada d'animals. Però vinc d'un camí diferent, esquena enllà, que em lliga i em fa inmortal, i a l'hora em sento morir perquè no recordo d'on vinc, i tampoc sé massa on vaig. Segur que viure és això, llençar-se al buit tot confiant que el vaixell arribarà a bon port, i mentrestant fer castells de sorra, joies amb petxines, fills, amants, manualitats, cançons amb guitarres que em trobi, novel.les urgents sota manta, peus entrellaçats, moments que vull parar en el temps i moments que per sort passaran, nets, nebots, humans que hi seran, i humans que no hi seran però hauré estimat, vestits de flors que em fan feliç, i sabates que em faran mal, que canviaré per botes d'explorar; bodes que em fan ballar, efemèrides i aniversaris, holes i adéus als bés i als mals; cabells blancs soterrats que ja no vull amagar, pejolls de pell, estrats del temps que mai voldré restaurar, com un arbre fort i antic, d'arrels suroses i valentes. I entre mig només la sang i els batecs composen qui sóc, refermats en un avalot de neurones esbojarrades que juguen a viure aquesta vida penya-segat avall, aquest cop, d'aquest color, amb aquesta Tramuntana i aquest regust a sal, i amb tota aquesta gent que m'envolta i m'agafa de la mà, quan pot, quan els deixo. Quan no vull estar sola. Sóc com el sol de ciutat, cansat i mandrós, però llum tot ell, complert, absolut, imperturbable i únic, sense escletxes. Viatjer per un món esquerdat ple d'incerteses i vaguetats. Caminant d'una terra ventosa i marró que no l'ha cridat però el vol, el celebra i el venera. Rei en una cort de bufons i contrasentits, consignat a governar el maremàgnum. Conscient que tot el que m'envolta és causa i conseqüència, i que els dies són el fruit de les voltes que dono sobre mi mateixa i les voltes que tot dona al meu voltant. Com una baldufa, així acabaré baixant el penya-segat. I ho sé. Només retardo el moment, per si de cas.