Està bé sentir-se una mica trencat

Està bé sentir-se una mica trencat, perquè tots ens hi sentim de vegades. Tots tenim mal de vegades, tots plorem, i quan tot està malament és el moment de posar-se a cantar. Aquestes cançons que parafrassejo, o qualsevol altra. Quan pensis que ja n`has tingut prou, aguanta una mica més. Només un dia més. I canta. No només perquè el sò és terapèutic d'una manera científica però també llegendària... les qualitats curatives del sò pertanyen molt visceralment tant al món real com al realisme màgic, són tan certes com que el sol surt o que la terra gira al seu voltant. Com tu vulguis. Però canta. Desafino. I què? Canta. Estic massa trist. La tristor també pot viatjar de nota en nota i alleugerir l'ànima. No tinc amb qui cantar. Comença tu amb la primera nota i de seguida sentiràs més veus acompanyan-te. No sóc capaç d'ajuntar les peces. La melodia em mostra un camí, un seguit de sons encadenats que segueixen una pauta matemàtica, ara jo, ara tu, ara tots dos, o tots tres, o ningú i de nou tots junts. Canta i encadena, juga a fer saltirons i pauses, el parany es descobrirà als teus ulls com un escenari perfecte que sabràs llegir i interpretar. Jo quan canto obro el cor i els pulmons. No sé si obro la ment, crec que roman adormida. Els budells se'm regiren perquè no els allibero, rebels i amb ganes de contribuir. Però no canto amb tot el cos, no en sé. Cor i pulmons, l'aire surt de massa amunt, no surt tot i no buido el pap. No canto quan estic trista perquè em queda tot al mig del tronc, i es lia un embut prodigiós a l'alçada de la tràquia que sovint acaba en sanglots i un mar de llàgrimes incontrolables, i absurdes. I llavors ja no puc cantar. I a mi el que m'agrada és cantar. Canto quan estic contenta, quan em sento somniadora, quan enyoro algú, quan penso en un amor passat, quan sento dolçor, quan la dolçor és maleïda perquè passen els dies i jo acabo al giravolt del teu oblit, i tu a la cleda dels meus instints. Canto quan sé que no ploraré. Canto quan sé que seré capaç de fer-ho bé, però només amb un trocet del cos... no amb el cap, no amb els budells, potser sí amb les cames i els peus que sovint acompanyen els meus cantussols amb un moviment pendular erràtic i extasiador. I m'agrada cantar la vida dels altres: la dels que s'enamoren, la dels que diuen adéu, la dels que celebren, la dels que es trenquen, la dels que tenen mal però poden aguantar un dia més. Sovint aguanto un dia més perquè canto, i canto perquè puc aguantar un dia més. Avui és un dia més. Potser demà l'horitzó serà més clar.