Està bé sentir-se una mica trencat

Està bé sentir-se una mica trencat, perquè tots ens hi sentim de vegades. Tots tenim mal de vegades, tots plorem, i quan tot està malament és el moment de posar-se a cantar. Aquestes cançons que parafrassejo, o qualsevol altra. Quan pensis que ja n`has tingut prou, aguanta una mica més. Només un dia més. I canta. No només perquè el sò és terapèutic d'una manera científica però també llegendària... les qualitats curatives del sò pertanyen molt visceralment tant al món real com al realisme màgic, són tan certes com que el sol surt o que la terra gira al seu voltant. Com tu vulguis. Però canta. Desafino. I què? Canta. Estic massa trist. La tristor també pot viatjar de nota en nota i alleugerir l'ànima. No tinc amb qui cantar. Comença tu amb la primera nota i de seguida sentiràs més veus acompanyan-te. No sóc capaç d'ajuntar les peces. La melodia em mostra un camí, un seguit de sons encadenats que segueixen una pauta matemàtica, ara jo, ara tu, ara tots dos, o tots tres, o ningú i de nou tots junts. Canta i encadena, juga a fer saltirons i pauses, el parany es descobrirà als teus ulls com un escenari perfecte que sabràs llegir i interpretar. Jo quan canto obro el cor i els pulmons. No sé si obro la ment, crec que roman adormida. Els budells se'm regiren perquè no els allibero, rebels i amb ganes de contribuir. Però no canto amb tot el cos, no en sé. Cor i pulmons, l'aire surt de massa amunt, no surt tot i no buido el pap. No canto quan estic trista perquè em queda tot al mig del tronc, i es lia un embut prodigiós a l'alçada de la tràquia que sovint acaba en sanglots i un mar de llàgrimes incontrolables, i absurdes. I llavors ja no puc cantar. I a mi el que m'agrada és cantar. Canto quan estic contenta, quan em sento somniadora, quan enyoro algú, quan penso en un amor passat, quan sento dolçor, quan la dolçor és maleïda perquè passen els dies i jo acabo al giravolt del teu oblit, i tu a la cleda dels meus instints. Canto quan sé que no ploraré. Canto quan sé que seré capaç de fer-ho bé, però només amb un trocet del cos... no amb el cap, no amb els budells, potser sí amb les cames i els peus que sovint acompanyen els meus cantussols amb un moviment pendular erràtic i extasiador. I m'agrada cantar la vida dels altres: la dels que s'enamoren, la dels que diuen adéu, la dels que celebren, la dels que es trenquen, la dels que tenen mal però poden aguantar un dia més. Sovint aguanto un dia més perquè canto, i canto perquè puc aguantar un dia més. Avui és un dia més. Potser demà l'horitzó serà més clar.

Blau

El sol s'aixeca com pot darrere els núvols arrissats allà al fons de la ciutat. Jo desde la meva finestra estant, m'ho miro sentint-me igual que el sol, tova i cansada. Em pregunto com pot fer tan de temps d'aquella última entrada, d'aquella última necessitat de comunicar-me amb paraules escrites, adreçades a voltes a mi, a voltes a un públic imaginari que celebrava qualsevol dels meus escarafalls amb moviments afirmatius de cap plens d'autoritat. No és que no hagi estat feliç, ja que la vida m'ha estat atorgant dosis diàries de fluixera acomodada i riures. No és que perdés la veu, perquè mai m'he quedat sense conversa si la companyia ha estat encertada. No és que em tornés opaca, sempre ben-rebent la llum vingués d'on vingués, encuriosida pels petits grans descobriments que s'amaguen darrere la rutina. Llavors, per què ara? Potser perquè ara estic borrosa. No apagada, no invisible, però desenfocada. El món ja no és dels innocents que sempre riuen, és dels han jugat i han perdut, i guanyat, i han après, o no han après ni un encenall i segueixen rodant penya-segat avall marejats i desitjant que algú els pari. Jo no rodo, m'he assegut a dalt de tot del penya-segat i, encara que no em plau el que hi veig allà al final, hi vaig baixant poc a poc, a estones bocaterrossa, a estones de cul, amb cura i ressignació, tot vigilant de no fer una relliscada que marqui el destí final, sense donar-me ja opció a recular amunt, o a baixar rodant d'una vegada. Mentre baixo gaudeixo, no t'ho nego. Una pedra amb forma de gat, un vent fresc que em capgira el serrell, les pigues que em surten quan el sol m'escalfa, una mà petita a cada mà, els peus enfangats de caminar al costat d'altres, el camí vell que entreveig quan em giro d'esquena i el mar blau que m'enlluerna de dia i de nit m'embolica en una manta d'estrelles. Les ferides als genolls es van curant mentre m'en faig de noves als palmells, quan intento abocar-me massa al buit i amb les mans he d'aturar la gravetat. La barbeta la tinc esgarranyada i l'estomag regirat, però el cap em governa amb perspicàcia y el cor està enlairat al cel, flotant uns metres endavant, capità d'un vaixell que fondeja ja velles aigües conegudes. Som molts, i estic sola. Sou molts, no us puc ajudar. Les mans les tinc plenes i buides, no em cap res més i ho rebré tot. El cor el tinc sec i latent, no tinc sang però et donaré la vida. Sóc de carn i sóc de vent, sóc d'aquí però sóc de tan lluny que no hi sóc del tot. Allà abaix el mar diu que sóc blava, nascuda de sang, entre pols i fulles, i envoltada d'animals. Però vinc d'un camí diferent, esquena enllà, que em lliga i em fa inmortal, i a l'hora em sento morir perquè no recordo d'on vinc, i tampoc sé massa on vaig. Segur que viure és això, llençar-se al buit tot confiant que el vaixell arribarà a bon port, i mentrestant fer castells de sorra, joies amb petxines, fills, amants, manualitats, cançons amb guitarres que em trobi, novel.les urgents sota manta, peus entrellaçats, moments que vull parar en el temps i moments que per sort passaran, nets, nebots, humans que hi seran, i humans que no hi seran però hauré estimat, vestits de flors que em fan feliç, i sabates que em faran mal, que canviaré per botes d'explorar; bodes que em fan ballar, efemèrides i aniversaris, holes i adéus als bés i als mals; cabells blancs soterrats que ja no vull amagar, pejolls de pell, estrats del temps que mai voldré restaurar, com un arbre fort i antic, d'arrels suroses i valentes. I entre mig només la sang i els batecs composen qui sóc, refermats en un avalot de neurones esbojarrades que juguen a viure aquesta vida penya-segat avall, aquest cop, d'aquest color, amb aquesta Tramuntana i aquest regust a sal, i amb tota aquesta gent que m'envolta i m'agafa de la mà, quan pot, quan els deixo. Quan no vull estar sola. Sóc com el sol de ciutat, cansat i mandrós, però llum tot ell, complert, absolut, imperturbable i únic, sense escletxes. Viatjer per un món esquerdat ple d'incerteses i vaguetats. Caminant d'una terra ventosa i marró que no l'ha cridat però el vol, el celebra i el venera. Rei en una cort de bufons i contrasentits, consignat a governar el maremàgnum. Conscient que tot el que m'envolta és causa i conseqüència, i que els dies són el fruit de les voltes que dono sobre mi mateixa i les voltes que tot dona al meu voltant. Com una baldufa, així acabaré baixant el penya-segat. I ho sé. Només retardo el moment, per si de cas.

Hace tres años y un día...

... me desperté a las 10 de la mañana y seguí en la cama retozando mientras pensaba en los donuts que me iba a zampar. Me vestiría, bajaría a la calle como pudiera, dado el considerable peso que llevaba encima, y desayunaría como una reina mientras pensaba a dónde me iba de compras de navidad.
Pues bien. Nada de eso sucedió, y en cambio estuve dos días enteros con el antojo de Donuts i por supuesto todas las compras navideñas por hacer.

Pero no importaba, porque ese día de hace tres años y un día Peke decidió nacer, adelantándose 28 días, como un señor...haciendo lo que le dio la gana, sin dar más explicaciones. Vamos, parecido a lo que hace hoy en día.

Mi vida es diferente, es mejor. Siento mariposas en el estómago todos los días a todas horas desde ese 1 de diciembre. ¿Esto va a durar siempre?
Ojalá, ojalá, ojalá...

It's ok to be a little broken

Pues eso, que estas semanas estoy como rara. Me siento desconectada, no sé exactamente de qué. Pero desconectada.
Espero que todo vuelva pronto a su cauce.
Mientras tanto, canto y mis males espanto.

Fantasía y flipe

El universo de fantasía de Peke solía estar poblado por bomberos vestidos de rojo flamante, policías en sus coches que hacen ninonino, grúas, aviones, tractores y todo aquello que posea un motor con un nivel de decibelios suficiente molesto... ah y trenes. Pero últimamente unos nuevos personajillos han ocupado nuestras mañanas legañosas:

1) Una niña de pelos tiesos y rosas, que vive en el bosque saltando y brincando, y que tiene unos pequeños amiguitos vestidos de rojo que, obviamente, han pasado a llamarse la familia Bomberos. La niña en cuestión se pasa el rato gritando con su voz estridente: "upsy daisyyyy". Y claro, se llama Upsy Daisy.
De vez en cuando la visitan unos extraños seres blanditos en una nave espacial que a Peke les fascina. Le fascina tanto que hasta que no sale la nave dichosa no le da la real gana de irse a lavar la cara y los dientes.

2) Un señor macizorro de ojos azules con un chándal muuuy ajustadito, que Peke dice que es el bueno-guapo. Se llama Sportacus (qué risa), y se la pasa dando saltos y volando arriba y abajo, comiendo frutas y verduras y salvando a todos los niños de Villa Pereza del malo (que aún no he pillado cómo se llama). Sportacus (ñam) tiene una amiga que tiene el pelo fucsia y va vestida toda de rosa, y luego hay algunos muñecos que conforman la población más o menos estable del pueblo. Y es como uno de esos musicales que no entiendes, que de repente en medio de una situación que dices "el guionista va fumao", se ponen todos a cantar y bailar muy alto y muy fuerte y ya.
Para colmo, son unos adictos a las frutas y las verduras, y nunca nunca comen chuches. Y adivina! El malo está todo el tiempo ideando un malvado plan consistente en que los niños no puedan hacer nunca más deporte y se pasen la vida zampando bollos y hamburguesas.

Conclusión: en el mundo del dibujo animado hay mucho flipao. No es normal.
En mis tiempos veíamos Heidi, Marco, Mazinger Z... que más o menos cada día era lo mismo, pero lo entendías y lo controlabas (la Rottetmeyer era mala, Marco un desgraciao, y Mazinger Zeta siempre perdía la primera batalla).
Ahora no. Ahora Upsy Daisy corre y salta por el bosque rodeada de extraños hombrecitos desnudos y fofos, mientras su cama de dosel se pasea por el prado escapando de la familia Bomberos. Y el malo de Villa Pereza le roba las botas a Sportacus, quien se pone a lanzar zanahorias como flechas a sus amigos para que vengan en su socorro y terminar la velada saltando como posesos en la plaza del pueblo.
Comentario de Peke TOOOOODO el tiempo: y ahora qué pasa?
Divertido sí es, pero me lo expliquen.
:-)

Facebook

Pues nada, hoy he pensado quejarme del Facebook. Y no diré gran cosa en contra, porque ahí tengo mi perfil, con cientos de amigos (puedo presumir de que conozco en persona al 99%), y algún ex-novio (a estas alturas, ya no enfadado)
Porque, como todo el mundo, soy una cotilla de tomo y lomo... pero no sé si tanto.
Mi queja va para lo siguiente: Facebook es muy poco discreto.
Y me refiero a que puedo ver las conversaciones de todos mis amigos con otros amigos, o incluso con gente a la que no conozco de nada... sus comentarios wall-to-wall, sus mensajitos al status, sus alegaciones a las fotos... TODO.
Y tampoco estaría mal si yo fuese la que actuvamente busca esa información en los perfiles de cada cual. Pero es que no.
Todo está en mi home personal nada más entrar.
¿Estamos seguros de que queremos saber tanto?
Algún día se nos escapa la cosa y dejamos un comentario subidito de tono a un ex, y como nuestro marido es "amigo" nuestro, pues nos lo pilla solo entrar a la home en cuestión.

Aunque no tengo tiempo de sociabilizar mucho en Facebook, respiro tranquila porque Gato se niega rotundamente a hacerse un perfil.
Él sí es muy celoso de su intimidad.

My life is almost back

Pues eso, que hoy me dan el alta. Técnicamente aún no la tengo, porque la orden la da mi traumatólogo esta tarde cuando vea mis radiografías. Pero vamos, por teléfono me ha dicho que seguro segurito.
Eso significa que mañana vuelvo a la vida real.
Por un lado me da tristeza porque significa volver a la antigua y maldita rutina de ver a Peke una miserable hora y media cada día. Pero por otro lado, el estrés de currar en casa es lo peor.
No tienes a nadie con quien desahogarte, ni tiene ningún sentido quejarse ni siquiera contar un chiste pa distendir la presión.
Estás tú solo, ahí con el puto portátil que hace lo que le da la gana con el puto cursor (quiero mi pccccc), y te llaman y te mandan emails pero nadie es amable, porque por teléfono y por email no es necesario.
Y entonces tú tampoco lo eres, y te conviertes en una especie de ogro malcarado con ganas de volver a currar al sitio de siempre.
Qué cosas eh? Ganas de volver a currar!
Y Gato aún tiene más ganas de que vuelva que yo, dice que estoy insoportable... y me lo creo.

Me voy al CAP, a ver si me dan el último parte y acabo ya con tanto papeleo incomprensible (hay que tener un master en Salud Pública, oyes...) , total por un insignificante huesecito del pie.